Paula Paraula Plana

Només veure a aquella xiqueta vaig saber que aprendríem molt d'ella.

Amb Paula vivíem una explosió de sentiments en cada relat que escrivia. Es sentíem identificats amb les seues paraules i ens acompanyava fins a l'interior més fosc dels seus relats. Poc a poc la pedra va anar agafant forma. Va arribar a entendre el llenguatge literari i es va llevar la por d'utilitzar-lo reconeixent els seus propis límits.

Ara és una escriptora (amb tota la humiltat d'una estudiant d'ESO) perquè escriu, escriu i escriu. A més a més, li agrada compartir allò que crea. Hui ho ha fet amb nosaltres i jo ho pose aci per tal de compartir-lo amb tots. La temàtica ha anat canviant amb el pas dels anys, però els sentiments i la capacitat d'empatia continua molt present.

Gràcies Paula.



"Jo solia ser feliç quan em donaves els teus petons i em deies que m'estimaves. Era feliç quan em feies teua, quan els teus ulls em recorrien.

Jo era feliç fins i tot quan deixaves d'estar al meu costat perquè el meu cor sabia que era totalment teu.

Sempre he pensat que era lliure, que ningú no em podia posseir, però no... jo era teua. El fet d'estar junt a tu estava tornant-me boja, la locura invadia cada un dels meus cinc sentits i em deixava sense respiració cada vegada que em parava a observar-te... m'asfixiava... com una soga. Era una sensació... com dir-ho?... Estava tornant-me boja.

Cada vegada que m'asseia al teu costat em quedava pàl·lida, em quedava freda fins que m'acariciaves, els teus ulls s'endinsaven en els meus... i jo no podia ni fer-te cas.

Arribava a casa i no deixava de pensar en tu, però saber que mai més podría acariciar-te va fer que em transformara en un fantasma de llum que avuí escriu aquestes parauletes"