El passat 17 de desembre, amb un fred que pel·la, vam atravessar la Serra de Mariola i acabàrem amb el moquet congelat a la ciutat d'Alcoi. L'activitat va ser cantar al concurs que COPE Râdio fa amb diferents col·les i, aquest any, vam tindre l'honor de ser els primers de fora d'aquesta ciutat en participar.
Participaren els alumnes de 3r i 5é, acompanyats també per quatre alumnes de 6é. L'experiència va ser magnífica, vam cantar en directe i hem entrat en un concurs que té com a premin un viatge.
La gent de COPE es va portar més que bé amb nosaltres, ens van entrevistar i ens van preguntar per la nostra activitat al cor del col·le.
lunes, 21 de diciembre de 2009
miércoles, 2 de diciembre de 2009
María, ejemplo de paz
A continuació vos deixe la redacció de Carlos per la Concurs de la Puríssima. Va ser triada pel Departament de Lletres del col·le per a representar-nos en la nostra categoria. No va guanyar... així de bones serien les altres!
Considere que és un exemple d'esforç literari, d'imaginació, d'innovació. Gràcies per compartir-la amb nosaltres.
"Había una vez un rosa, muy bella y hermosa.
Había también un guerrero, Pablo, el hijo del herrero.
Pablo y su ira querían destrozar la rosa, tan bella y hermosa,
pero María, ejemplo de paz, le detiene,
pues mucho amor a la vida le tiene.
"Pablo, Pablo, yo a ti te hablo.
No mates a la rosa, tan bella y hermosa"
Y la Virgen de la paz con su valentía tenaz,
la ayuda a levantarse del suelo,
y le ofrece todo su consuelo.
Pablo muy enfadado, pues se siente condenado,
cuando debería sentirse amado,
se vuelve a llenar de ira y le da guerra a Ontinyent,
y con sus armas le demuestra que le es infiel.
María, pura Virgen de la paz, le detiene,
porque a Ontinyent y a su gente amor les tiene...
"Pablo, Pablo, yo a ti te hablo,
no lo pagues con Ontinyent"
Y el pobre Pablo nada bien se lo toma,
no entiende el amor de María, se siente humillado.
Entonces lo paga con una paloma blanca,
y la mete en una zanja.
"La paloma está sufriendo"
Le dice María insistiendo.
"Pablo, Pablo, una vez más te hablo.
No lo pagues con la blanca paloma.
¿No ves cómo su alma pura ante nosotros asoma?
Pablo, el guerrero, el hijo del herrero,
mira la paloma blanca que sigue metida en la zanja.
Nota la fuerza y la insistencia de María,
y entristecido suelta a la paloma,
su corazón se ha enternecido.
¡Madre, Madre, por fin te he comprendido!
No te separes de mi camino.
Y Pablo, el hijo del herrero, deja de ser guerrero,
la paz insistente de María,
le ha dado un gran cambio a su vida"
Considere que és un exemple d'esforç literari, d'imaginació, d'innovació. Gràcies per compartir-la amb nosaltres.
"Había una vez un rosa, muy bella y hermosa.
Había también un guerrero, Pablo, el hijo del herrero.
Pablo y su ira querían destrozar la rosa, tan bella y hermosa,
pero María, ejemplo de paz, le detiene,
pues mucho amor a la vida le tiene.
"Pablo, Pablo, yo a ti te hablo.
No mates a la rosa, tan bella y hermosa"
Y la Virgen de la paz con su valentía tenaz,
la ayuda a levantarse del suelo,
y le ofrece todo su consuelo.
Pablo muy enfadado, pues se siente condenado,
cuando debería sentirse amado,
se vuelve a llenar de ira y le da guerra a Ontinyent,
y con sus armas le demuestra que le es infiel.
María, pura Virgen de la paz, le detiene,
porque a Ontinyent y a su gente amor les tiene...
"Pablo, Pablo, yo a ti te hablo,
no lo pagues con Ontinyent"
Y el pobre Pablo nada bien se lo toma,
no entiende el amor de María, se siente humillado.
Entonces lo paga con una paloma blanca,
y la mete en una zanja.
"La paloma está sufriendo"
Le dice María insistiendo.
"Pablo, Pablo, una vez más te hablo.
No lo pagues con la blanca paloma.
¿No ves cómo su alma pura ante nosotros asoma?
Pablo, el guerrero, el hijo del herrero,
mira la paloma blanca que sigue metida en la zanja.
Nota la fuerza y la insistencia de María,
y entristecido suelta a la paloma,
su corazón se ha enternecido.
¡Madre, Madre, por fin te he comprendido!
No te separes de mi camino.
Y Pablo, el hijo del herrero, deja de ser guerrero,
la paz insistente de María,
le ha dado un gran cambio a su vida"
domingo, 15 de noviembre de 2009
La Puríssima. T'escrivim... et cantem.
Per tal de celebrar un dia tan important en Ontinyent com és el dia de la Puríssima, a l'aula vam decidir preparar-li una cançó amb tota la nostra força.
El primer pas va ser conèixer els nostres límits musicals i així li demanàrem prestats uns acordes a U2. Amb la música de "With or without you" vam fer una preciosa classe en la que vam aportar tots la nostra goteta per tal d'omplir un gran oceà, que no era altre que una cançoneta en blanc. Cada un anava explicant els seus sentiments representats en xicotetes idees que la pissarra resguardava de l'oblit.
Quan vam tindre el suficient material només ens faltava fer-lo quadrar amb la música que ens havien prestat. I, realment, no va ser gens difícil amb tanta imaginació, creativitat i ganes de participar de cada un dels alumnes.
Finalment ens va eixir aquesta xicoteta obra d'art que cantarem amb l'ajuda dels nostres músics de secundària.
El primer pas va ser conèixer els nostres límits musicals i així li demanàrem prestats uns acordes a U2. Amb la música de "With or without you" vam fer una preciosa classe en la que vam aportar tots la nostra goteta per tal d'omplir un gran oceà, que no era altre que una cançoneta en blanc. Cada un anava explicant els seus sentiments representats en xicotetes idees que la pissarra resguardava de l'oblit.
Quan vam tindre el suficient material només ens faltava fer-lo quadrar amb la música que ens havien prestat. I, realment, no va ser gens difícil amb tanta imaginació, creativitat i ganes de participar de cada un dels alumnes.
Finalment ens va eixir aquesta xicoteta obra d'art que cantarem amb l'ajuda dels nostres músics de secundària.
Pensa en Maria
Si al teu cor ja no hi ha llum,
si tot sembla estar ben lluny,
busca la pau en Maria...
Si de dia ho veus oscur,
i de nit no hi ha futur,
fes-li cas a Maria...
Pensa en Maria...
Escolta a Maria...
Si el teu món és immadur,
i no fan més que vendre't fum,
segueix el camí de Maria...
Pensa en Maria,
busca la pau al seu costat,
creu en Maria...
escolta a Maria...
I ara dis-me si et sents bé,
I ara dis-me si et sents bé,
amb la pau,
i l'amor,
ara dis-me si et sents bé.
Ja no està oscur,
trobe que tinc un gran futur,
ja no estàs lluny,
gràcies per la llum.
I ara dis-me si et sents bé,
I ara dis-me si et sents bé,
amb la pau,
i l'amor,
ara dis-me si et sents bé.
En breu la tindrem assajada i la posarem en el raconet reservat a "Regalar música"
domingo, 8 de noviembre de 2009
"La tranquilidad de verte"
Quan Damian, l'autor de la música de "La tranquilidad de verte", va escoltar la veueta de xiqueta però contundent d'Alba no va dubtar en donar-li un paper principal. I allà a Moncada, davant de centenars de persones, la cantà en directe deixant bocabadats a tots els que allà l'escoltaven.
Ara, al racó de la nostra música, ja la tenim. L'hauré escoltat un centenar de vegades i encara se me posen els pels de punta quan escolte a Alba i als seus acompanyants. Cal dir que, a més a més de Damian al teclat, també hi van participar altres estudiants del col·le com Judith a la guitarra i Carlos a la percusió.
La cançó la vam preparar per al Concurs de Cançó Vocacional de Moncada de l'any 2009. Si la vols escoltar baixa al final del blog i fes click en "La tranquilidad de verte".
Ara, al racó de la nostra música, ja la tenim. L'hauré escoltat un centenar de vegades i encara se me posen els pels de punta quan escolte a Alba i als seus acompanyants. Cal dir que, a més a més de Damian al teclat, també hi van participar altres estudiants del col·le com Judith a la guitarra i Carlos a la percusió.
La cançó la vam preparar per al Concurs de Cançó Vocacional de Moncada de l'any 2009. Si la vols escoltar baixa al final del blog i fes click en "La tranquilidad de verte".
sábado, 7 de noviembre de 2009
Ja està a la vostra disposició un raconet dedicat a regalar música
Com podreu veure, al final del blog hem posat un xicotet racó dedicat a la música. En ell podreu trobar diferents actuacions que hem dut a terme durant els últims anys al col·le.
La idea no és altra que buscar entre els polsosos caixons aquelles cançonetes que ens han marcat i que, per què no, ens han ajudat a entendre el poder que tenen les paraules.
S'anirà actualitzant amb cançons noves i no tan noves. Perdoneu l'audio d'algunes d'elles ;)
De moment podreu trobar i escoltar la cançó "Viva expresión" que els alumnes de 6é de l'any 2006 van dedicar a la Puríssima i "Aquella nit vaig somiar" amb la que vam participar a l'any 2008 en Festival Vocacional de Moncada.
Gaudiu-les.
La idea no és altra que buscar entre els polsosos caixons aquelles cançonetes que ens han marcat i que, per què no, ens han ajudat a entendre el poder que tenen les paraules.
S'anirà actualitzant amb cançons noves i no tan noves. Perdoneu l'audio d'algunes d'elles ;)
De moment podreu trobar i escoltar la cançó "Viva expresión" que els alumnes de 6é de l'any 2006 van dedicar a la Puríssima i "Aquella nit vaig somiar" amb la que vam participar a l'any 2008 en Festival Vocacional de Moncada.
Gaudiu-les.
viernes, 30 de octubre de 2009
Fes-me cas...
Si arriba la nit i escoltes al silenci, si la soletat et troba i té ganes de jugar amb tu... fes-me cas, mirara-la als ulls sense dir paraula i convida-la a passar.
Si arriba la nit i embravida fa sonar el timbre de la porta... fes-me cas, obri-la, deixa-la passar, no deixes a soles la soletat a l'escala perquè pot fugir... se'n pot anar.
Si arriba la nit i no tens més remei que sopar amb tu mateix... fes-me cas, ompli el got fins a dalt, prepara el millor menjar, posa't apanyat, lleva't el davantal.
Si el teu llit és una plaça en hivern, gelada, trista, sense gent... fes-me cas, no deixes que se'n vaja la soletat, mima-la, acomoda-la.
Si de matinada t'entren ganes de fer un pis i el pes de la soletat no et permet alçar-te del llit... fes-me cas, aguanta fins que no pugues més, deixa còrrer la teua vanitat i continua dormint sofrint o humit.
Si quan t'alces, durant el got de llet, encara està fen-te companyia això és amistat... fes-me cas, senta-la en la cadira de davant i pregunta-li què és el que has fet mal. Tal vegada, et contarà, aprendràs i se n'anirà.
Si arriba la nit i embravida fa sonar el timbre de la porta... fes-me cas, obri-la, deixa-la passar, no deixes a soles la soletat a l'escala perquè pot fugir... se'n pot anar.
Si arriba la nit i no tens més remei que sopar amb tu mateix... fes-me cas, ompli el got fins a dalt, prepara el millor menjar, posa't apanyat, lleva't el davantal.
Si el teu llit és una plaça en hivern, gelada, trista, sense gent... fes-me cas, no deixes que se'n vaja la soletat, mima-la, acomoda-la.
Si de matinada t'entren ganes de fer un pis i el pes de la soletat no et permet alçar-te del llit... fes-me cas, aguanta fins que no pugues més, deixa còrrer la teua vanitat i continua dormint sofrint o humit.
Si quan t'alces, durant el got de llet, encara està fen-te companyia això és amistat... fes-me cas, senta-la en la cadira de davant i pregunta-li què és el que has fet mal. Tal vegada, et contarà, aprendràs i se n'anirà.
miércoles, 28 de octubre de 2009
Paula Paraula Plana
Només veure a aquella xiqueta vaig saber que aprendríem molt d'ella.
Amb Paula vivíem una explosió de sentiments en cada relat que escrivia. Es sentíem identificats amb les seues paraules i ens acompanyava fins a l'interior més fosc dels seus relats. Poc a poc la pedra va anar agafant forma. Va arribar a entendre el llenguatge literari i es va llevar la por d'utilitzar-lo reconeixent els seus propis límits.
Ara és una escriptora (amb tota la humiltat d'una estudiant d'ESO) perquè escriu, escriu i escriu. A més a més, li agrada compartir allò que crea. Hui ho ha fet amb nosaltres i jo ho pose aci per tal de compartir-lo amb tots. La temàtica ha anat canviant amb el pas dels anys, però els sentiments i la capacitat d'empatia continua molt present.
Gràcies Paula.
"Jo solia ser feliç quan em donaves els teus petons i em deies que m'estimaves. Era feliç quan em feies teua, quan els teus ulls em recorrien.
Jo era feliç fins i tot quan deixaves d'estar al meu costat perquè el meu cor sabia que era totalment teu.
Sempre he pensat que era lliure, que ningú no em podia posseir, però no... jo era teua. El fet d'estar junt a tu estava tornant-me boja, la locura invadia cada un dels meus cinc sentits i em deixava sense respiració cada vegada que em parava a observar-te... m'asfixiava... com una soga. Era una sensació... com dir-ho?... Estava tornant-me boja.
Cada vegada que m'asseia al teu costat em quedava pàl·lida, em quedava freda fins que m'acariciaves, els teus ulls s'endinsaven en els meus... i jo no podia ni fer-te cas.
Arribava a casa i no deixava de pensar en tu, però saber que mai més podría acariciar-te va fer que em transformara en un fantasma de llum que avuí escriu aquestes parauletes"
Amb Paula vivíem una explosió de sentiments en cada relat que escrivia. Es sentíem identificats amb les seues paraules i ens acompanyava fins a l'interior més fosc dels seus relats. Poc a poc la pedra va anar agafant forma. Va arribar a entendre el llenguatge literari i es va llevar la por d'utilitzar-lo reconeixent els seus propis límits.
Ara és una escriptora (amb tota la humiltat d'una estudiant d'ESO) perquè escriu, escriu i escriu. A més a més, li agrada compartir allò que crea. Hui ho ha fet amb nosaltres i jo ho pose aci per tal de compartir-lo amb tots. La temàtica ha anat canviant amb el pas dels anys, però els sentiments i la capacitat d'empatia continua molt present.
Gràcies Paula.
"Jo solia ser feliç quan em donaves els teus petons i em deies que m'estimaves. Era feliç quan em feies teua, quan els teus ulls em recorrien.
Jo era feliç fins i tot quan deixaves d'estar al meu costat perquè el meu cor sabia que era totalment teu.
Sempre he pensat que era lliure, que ningú no em podia posseir, però no... jo era teua. El fet d'estar junt a tu estava tornant-me boja, la locura invadia cada un dels meus cinc sentits i em deixava sense respiració cada vegada que em parava a observar-te... m'asfixiava... com una soga. Era una sensació... com dir-ho?... Estava tornant-me boja.
Cada vegada que m'asseia al teu costat em quedava pàl·lida, em quedava freda fins que m'acariciaves, els teus ulls s'endinsaven en els meus... i jo no podia ni fer-te cas.
Arribava a casa i no deixava de pensar en tu, però saber que mai més podría acariciar-te va fer que em transformara en un fantasma de llum que avuí escriu aquestes parauletes"
martes, 27 de octubre de 2009
Quan tinc ganes d'escriure?
L'altre dia, a l'aula, ens va sorgir un debat interessant. Alguns alumnes, abans de preparar-se per començar a escriure sobre el concurs de la Puríssima, van demanar escoltar alguns poemes dels que llegim de tant en tant per tal de motivar-nos.
El debat es va obrir. Alguns necessitaven d'aquell calfament per tal de començar, altres només es motivaven amb determinats temes molt concrets i altres encara no havien trobat cap motivació.
Hem pensat que no estaria gens mal que comenteu allò que vos motiva a escriure. Vols compartir-lo amb nosltres?
El debat es va obrir. Alguns necessitaven d'aquell calfament per tal de començar, altres només es motivaven amb determinats temes molt concrets i altres encara no havien trobat cap motivació.
Hem pensat que no estaria gens mal que comenteu allò que vos motiva a escriure. Vols compartir-lo amb nosltres?
viernes, 23 de octubre de 2009
Propera estació: Concurs de la Puríssima
Després de l'extraordinària classe de dimecres en la que ens vam evadir durant uns minuts del món, ara toca preparar el concurs literari de la Puríssima.
Vam tindre una mística trobada amb les paraules i amb els sentiments. Recorde aquell comentari, després d'escriure-li la carta a Álvaro des d'un imaginari país en guerra, que deia això de "Jordi, m'han entrat ganes de plorar".
Alguna cosa bona estarem fent si els nostres sentiments estan en alerta quan llegim. Ara toca donar-li pas a la imaginació i a l'experiència...
Sort!
Vam tindre una mística trobada amb les paraules i amb els sentiments. Recorde aquell comentari, després d'escriure-li la carta a Álvaro des d'un imaginari país en guerra, que deia això de "Jordi, m'han entrat ganes de plorar".
Alguna cosa bona estarem fent si els nostres sentiments estan en alerta quan llegim. Ara toca donar-li pas a la imaginació i a l'experiència...
Sort!
sábado, 17 de octubre de 2009
Tot un luxe poder llegir a Carlos...
A petició de la germana major de Carlos :) , hem decidit posar el seu poemeta que descansava amagat entre els comentaris per a que tots tingau el plaer de llegir-lo.
Era un lugar donde las casas eran de colores,
y carreteras que no tenian coches.
Donde los niños jugaban sin parar,
y los arboles no hacía falta ni regar.
Donde hay flores de distintos matices,
y gente en los bares bebiendo martines.
Donde los gatos se sientan en los techos,
y donde el amor está basado en los hechos.
Era un lugar donde las casas eran de colores,
y carreteras que no tenian coches.
Donde los niños jugaban sin parar,
y los arboles no hacía falta ni regar.
Donde hay flores de distintos matices,
y gente en los bares bebiendo martines.
Donde los gatos se sientan en los techos,
y donde el amor está basado en los hechos.
viernes, 16 de octubre de 2009
Cançó de les alumnes de 4t
Entre mentiras
Cuando sale el arcoiris las nubes siempre se van,
y los sueños renacen otra vez.
Pero cuando ves el sol entre mentiras
todo el día se vuelve a nublar.
Ya no hay pájaros en la cabeza,
ves toda la verdad,
cuando un mapa sin tesoro
tiene un destello por mostrar.
Cuando vi el sol entre mentiras vi tu cara de verdad
y me di cuenta de que no era yo...
Anoche me perdí por la luz lunar
luego soñé que te volvía a encontrar, salí y no te vi,
después miré el cielo y te encontré,
me di cuenta de que volaba.
Una puerta abierta vi, al entrar te vi soñar
y capté tus miradas, pero me di cuenta de que no era yo.
Cuando vi el sol entre mentiras vi tu cara de verdad
y me di cuenta de que no era yo...
En aquella noche fría me volví a perder,
capté la vida y admití que no soy yo,
que no estoy hecha para ti.
Cuando vi el sol entre mentiras vi tu cara de verdad
y me di cuenta de que no era yo...
Cuándo me dirás la verdad...
miércoles, 14 de octubre de 2009
Molt sentiment, molta imaginació i una miqueta d'experiència.
A la classe hem arribat a la conclusió de què amb aquesta barreja i un poc de llenguatge literari podrem escriure meravelles. De moment, no ens podem queixar... més endavant encara serà millor.
Mi familia (Josué)
Mi familia se va,
un trozo de mi corazón se va también.
Me acuerdo de esos días de verano,
jugábamos sin parar...
Y en esa tristeza mis pensamientos se van,
cuando llegue la despedida
comenzará mi soledad.
Arriba y abajo (Daymi)
Arriba y abajo,
lo abro y lo cierro.
¿Mi palmito qué me dará?
¿Mi palmito qué esconderá?
Arriba y abajo,
lo abro y lo cierro.
Mi palmito cantando y bailando
por aquí y por allá
jueves, 8 de octubre de 2009
Una cançó de cuna per a Amaranta
A l'igual que un parc sense xiquets o un estiu sense piscina o un treball sense esforç, no hi ha escrit sense sentiments. Crec que ja sabeu de què parle, no?
Pensant en els nostres raonaments, immers en allò que comenteu, he recuperat de la meua memòria recent una nana escrita amb els majors dels sentiments. Quan Amaranta encara era un projecte i amb els quatre acordes de guitarra que els meus torpes dits són capaços de fer sonar va nàixer una lletreta de cançó. No té cap altre valor que el de la companyia i el de la complicitat en els moments en que el sol comença a fer-se l'ànim de que li toca arreplegar.
Pensant en els nostres raonaments, immers en allò que comenteu, he recuperat de la meua memòria recent una nana escrita amb els majors dels sentiments. Quan Amaranta encara era un projecte i amb els quatre acordes de guitarra que els meus torpes dits són capaços de fer sonar va nàixer una lletreta de cançó. No té cap altre valor que el de la companyia i el de la complicitat en els moments en que el sol comença a fer-se l'ànim de que li toca arreplegar.
Mira el cel, ja és molt tard,
els núvols negres ja no agobien la ciutat.
Mira el cel, el sol ja es perd,
entre altes muntanyes maquillades d'or i verd.
Mira el cel, ple de vida,
juguen les estreles fins que arribe el dia.
Mira el cel, no tingues por,
busca la pau en la caixeta del teu cor.
Mira el cel i tanca els ulls,
pensa que la vida és el millor regal per a tu.
miércoles, 7 de octubre de 2009
Parlem de la nostra classe
Isabel (9 anys)
En la meua classe estic molt a gust,
la majoria de díes hi ha molta llum.
En el pati la gent es troba molt bé,
però quan ve una vespa semblen bebés.
Al final del dia tots estan molt contents,
però hi ha alguns que es fiquen prepotents.
I així en este troç, vos he contat al fi,
el que passa a la meua classe, el que he vist.
En la meua classe estic molt a gust,
la majoria de díes hi ha molta llum.
En el pati la gent es troba molt bé,
però quan ve una vespa semblen bebés.
Al final del dia tots estan molt contents,
però hi ha alguns que es fiquen prepotents.
I així en este troç, vos he contat al fi,
el que passa a la meua classe, el que he vist.
Et vull mamà
Andrea (10 anys)
Mare eres una rosa
que la lluna il·lumina
cada nit els teus ulls.
Mare eres com el mar
aquell que il·lumina el meu mirar.
Mare eres com el cel,
el que cada dia m'ompli el cor d'alegria,
el teu mirar brilla com el mar
que reflecteix en els meus ulls
el teu mirar
Fede (8 anys)
Cuando me acuesto estás a mi lado,
cuando me levanto no falta tu abrazo,
cuando tengo hambre me pones el plato,
cuando tengo miedo me das tu mano.
¡Qué suerte tengo! ¡Qué mamá me ha tocado!
Cecilia (9 anys)
Mare, eres templada com el cel,
i els teus ulls m'il·luminen com el sol.
Cada dia que em despertes,
el teu cor està ple d'alegria,
em dones ganes de viure amb tu.
Mare, eres com una de les mil estreles
que cada nit brillen a l'espai
i que m'acompanyen al llit,
on no deixe de pensar en tu.
Mare eres una rosa
que la lluna il·lumina
cada nit els teus ulls.
Mare eres com el mar
aquell que il·lumina el meu mirar.
Mare eres com el cel,
el que cada dia m'ompli el cor d'alegria,
el teu mirar brilla com el mar
que reflecteix en els meus ulls
el teu mirar
Fede (8 anys)
Cuando me acuesto estás a mi lado,
cuando me levanto no falta tu abrazo,
cuando tengo hambre me pones el plato,
cuando tengo miedo me das tu mano.
¡Qué suerte tengo! ¡Qué mamá me ha tocado!
Cecilia (9 anys)
Mare, eres templada com el cel,
i els teus ulls m'il·luminen com el sol.
Cada dia que em despertes,
el teu cor està ple d'alegria,
em dones ganes de viure amb tu.
Mare, eres com una de les mil estreles
que cada nit brillen a l'espai
i que m'acompanyen al llit,
on no deixe de pensar en tu.
"Un adjectiu és una paraula màgica que té el poder de canviar el que he escrit"
Així de clar va ser aquell alumne.
El mestre esperava que de la veueta del seu alumne de 10 anys brotara, com d'un mar de girasols, una a una les paraules que el astre rei, convertit en llibre de text, havia decidit escriure a les seues entranyes.
L'alumne no va dubtar. "Un adjectiu és una paraula màgica que té el poder de canviar-ho tot"
Com? Paraula màgica?
"Ahir, al meu diari, mentre intentava entendre què era un adjectiu en les paraules impossibles del llibre de text, vaig escriure que estudiar és difícil i odiós. Aleshores vaig deixar de llegir i em vaig fixar en el poder que tenen aquestes paraules. Hui considere que estudiar és senzill, prometredor i necessari. No han segut els adjectius els que han canviat la meua forma de veure els estudis? S'imagina el poder que tenen? Un home pot ser alegre o melancólic, una ciutat verd o contaminada, un somni real o ...
Val, val! no cal que continues. Crec que tots ho hem entés.
Hui, tots i cada un dels alumnes d'aquell mestre aprenen la màgia i el poder de les paraules.
El mestre esperava que de la veueta del seu alumne de 10 anys brotara, com d'un mar de girasols, una a una les paraules que el astre rei, convertit en llibre de text, havia decidit escriure a les seues entranyes.
L'alumne no va dubtar. "Un adjectiu és una paraula màgica que té el poder de canviar-ho tot"
Com? Paraula màgica?
"Ahir, al meu diari, mentre intentava entendre què era un adjectiu en les paraules impossibles del llibre de text, vaig escriure que estudiar és difícil i odiós. Aleshores vaig deixar de llegir i em vaig fixar en el poder que tenen aquestes paraules. Hui considere que estudiar és senzill, prometredor i necessari. No han segut els adjectius els que han canviat la meua forma de veure els estudis? S'imagina el poder que tenen? Un home pot ser alegre o melancólic, una ciutat verd o contaminada, un somni real o ...
Val, val! no cal que continues. Crec que tots ho hem entés.
Hui, tots i cada un dels alumnes d'aquell mestre aprenen la màgia i el poder de les paraules.
Ja tenim un racó per compartir paraules
Estimats alumnes i companys de viatge,
Com ja sabeu, hem llogat aquest raconet amagat de la realitat del dia a dia per a que les nostres paraules puguen ballar tranquilament. Ja no serà la meua nevera la que suportarà el pes de les vostres obres literàries (o tal vegada també), però el que està clar és que ací tenim aquesta finestreta al món de la ploma i el paper.
Si aconseguim evadir-nos de tant en tant per ací haurà valgut la pena.
Jordi.
Com ja sabeu, hem llogat aquest raconet amagat de la realitat del dia a dia per a que les nostres paraules puguen ballar tranquilament. Ja no serà la meua nevera la que suportarà el pes de les vostres obres literàries (o tal vegada també), però el que està clar és que ací tenim aquesta finestreta al món de la ploma i el paper.
Si aconseguim evadir-nos de tant en tant per ací haurà valgut la pena.
Jordi.
Vols escriure al nostre raconet?
Ja hem rebut uns pocs correus i volíem respondre alguns dubtes que poden ser generals.
El blog naix per la necessitat de compartir algunes de les nostres creacions que, de vegades, acaben perdudes al fons d'un caixó o a l'últim full de la llibreta. Va ser una idea nascuda a un aula de 5é de Primària que creu en el poder de les paraules i en la generositat de regalar-les.
Només poden escriure els alumnes d'aquest curs? Doncs esperem que no. La generositat de la que parlàvem no té com a límits quatre murs. Volem que siga un lloc d'intercanvi de poesia, contes o allò que considereu amb valor literari. Nosaltres només administrarem el blog i llegirem i decidirem quins són els escrits que publicarem. De totes formes, totes les persones que ens envien un correu seran contestats.
Està dirigit només a xiquets? Encara que els alumnes coneixen les seues limitacions, considerem que l'escriptura no ha de tindre límits d'edat. Únicament s'haurà d'ajustar a una temàtica adequada per a xiquets. Per tant, qualsevol persona de totes les edats poden participar i nosaltres aprendrem d'elles.
Amb quina llengua s'ha d'escriure? No limitem el blog per la llengua utilitzada. Cadascú pot escriure amb la seua pròpia llengua. Ens dona el mateix que ens poseu els pels de punta o los pelos de punta.
Com podeu veure, la idea final no és una altra que llegir, escriure i compartir.
El blog naix per la necessitat de compartir algunes de les nostres creacions que, de vegades, acaben perdudes al fons d'un caixó o a l'últim full de la llibreta. Va ser una idea nascuda a un aula de 5é de Primària que creu en el poder de les paraules i en la generositat de regalar-les.
Només poden escriure els alumnes d'aquest curs? Doncs esperem que no. La generositat de la que parlàvem no té com a límits quatre murs. Volem que siga un lloc d'intercanvi de poesia, contes o allò que considereu amb valor literari. Nosaltres només administrarem el blog i llegirem i decidirem quins són els escrits que publicarem. De totes formes, totes les persones que ens envien un correu seran contestats.
Està dirigit només a xiquets? Encara que els alumnes coneixen les seues limitacions, considerem que l'escriptura no ha de tindre límits d'edat. Únicament s'haurà d'ajustar a una temàtica adequada per a xiquets. Per tant, qualsevol persona de totes les edats poden participar i nosaltres aprendrem d'elles.
Amb quina llengua s'ha d'escriure? No limitem el blog per la llengua utilitzada. Cadascú pot escriure amb la seua pròpia llengua. Ens dona el mateix que ens poseu els pels de punta o los pelos de punta.
Quina és la direcció de correu electrònic per enviar-vos allò que escrivim? Si voleu compartir amb nosaltre el que heu escrit i que vos ho publiquem al nostre blog heu d'enviar-nos un correu a jordiubeda@hotmail.com Estem esperant-vos!
Com podeu veure, la idea final no és una altra que llegir, escriure i compartir.
Qui som?
Un aula és una fàbrica de creativitat. Tots els mestres sabem que els nostres alumnes tenen una meravellosa capacitat per convertir les pedres en or. Aquesta alquímica realitat no seria possible sense l'orgull que ens presta conèixer els nostres propis límits i, el que és més important, saber que els podem creuar fàcilment amb l'esforç, la il·lusió i l'experiència.
A la nostra aula de 5é de Primària vam pensar que seria una bona idea compartir paraules. Gaudim dia a dia de tot allò que escrivim, però ara volem compartir-lo amb més gent i volem que altres alumnes i mestres i joves i majors puguen llegir les nostres "obres d'art". De la mateixa forma, volem llegir-vos a la resta de persones i compartir paraules amb vosaltres perquè sabem que d'aquesta manera anirem creuant poc a poc els nostres límits.
La idea de crear aquest blog, administrat per 24 alumnes de 5é i un mestre, és només una via més per esforçar-se, il·lusionar-se i experimentar-nos dins del món de les paraules.
No trobem millor forma que regalant-les.
Alumnes de 5é de Primària.
Ontinyent (València)
A la nostra aula de 5é de Primària vam pensar que seria una bona idea compartir paraules. Gaudim dia a dia de tot allò que escrivim, però ara volem compartir-lo amb més gent i volem que altres alumnes i mestres i joves i majors puguen llegir les nostres "obres d'art". De la mateixa forma, volem llegir-vos a la resta de persones i compartir paraules amb vosaltres perquè sabem que d'aquesta manera anirem creuant poc a poc els nostres límits.
La idea de crear aquest blog, administrat per 24 alumnes de 5é i un mestre, és només una via més per esforçar-se, il·lusionar-se i experimentar-nos dins del món de les paraules.
No trobem millor forma que regalant-les.
Alumnes de 5é de Primària.
Ontinyent (València)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
